La Fi

Diuen que et trobo a faltar. Que el meu somriure blanc ha desaparegut en la foscor de la nit. Que han desaparegut les meves ganes de viure i d’estimar.

Diuen també que estic trist. Que he plorat tant, que els meus ulls ja no saben mirar mes enllà. Que la cançó de la teva veu sona ara tan llunyana, que soc incapaç de sentir-la.

Diuen... que ja no crec. Que he perdut la il·lusió allà on vaig trobar les teves passes allunyant-se de mi. Al punt exacte on s’abrasen la por de viure lluny de tu, i l’angoixa de trobar-me allà on mai hem buscaràs.

Això diuen al meu voltant. Això diuen els que creuen veure en el teu adéu, el meu adéu. Perquè saben que t’estima’t com mai ningú havia estimat. Perquè jo els he dit que tu ets el meu únic camí, el meu únic destí. Perquè jo els hi he repetit cada nit, que cada dia sense la teva olor era com veure flors sense color.

Però s’equivoquen. Parlen per no dir res. Parlen per trencar el silenci que m’envolta i que m’agrada. Parlen per crear un soroll tan estrident, que elimina tota opció de viure en la plenitud d’aquesta fantasia que m’envolta i que ara veig.

Aquesta llum que tu tapaves i que jo no veia... aquesta llum en que jo no creia...

La claror de un món nou d’éssers fantàstics i màgics. El vent que parteix de les fades que volen a prop meu, i que ve a fregar el meu rostre sota la forma de delicades carícies. La mística amagada fins el dia d’avui sota la rutina de nits sense sentit i de dies grisos.

Ara, en aquest bosc d’arbres blancs en que només estic jo, ja no te sentit el que abans m’empunyava a viure. Ara, en la ignorància que he aconseguit assolir, visc envoltat de festa i pau. De riures i serenor.

En el precís moment en que tothom pensava que això s’acabava, jo he començat.

Potser serà veritat allò que vaig sentir aquella tarda, sota l’aigua freda d’aquella pluja improvisada d’estiu... tot final no es més que un nou principi...

Potser serà veritat... que la Fi, ha arribat...

Que comenci la màgia...